La sort com a concepte, es busca o es troba,o, es un concepte abstracte com la felicitat, o la tristor? He pensat que es una bona manera de començar, perquè són dues coses que sentim molts/es No sé si es una bona combinació. Si què sé del cert què avui es barregen molts sentiments, moltes cabòries. Fa 9 anys per una petita porta de ferro de dues fulles, què donava a un petit pati de formigó , varem entrar en un edifici dels d'abans , acollidor, menut , però amb un toc de nosequè que el feia atractiu . Una xerrada què feia un tal Pep Sivilla , que parlava d'una manera d'ensenyar, d'auto avaluar-se, d'èxit sense llibres, d'aprendre jugant, de pelar fruita les àvies, que els pares estaven a classe, participaven a les aules, que els nens tiraven un mur abans de començar.... . Vaja! una sèrie de coses que, la veritat, ens van deixar una mica esmorteïts. Bé ,el Pep en sabia molt de comunicar, entre d'altres coses; tampoc anava sol, hi havia un equip amb una gran il·lusió i una colla de pares molt abnegats i amb ganes de canviar-ho tot. Aquí estem a data d'avui, havent decidit per unanimitat familiar que el coromines era la única opció. Han passat 9 anys del què comença a ser una vida dilatada, es poden valorar moltes coses. Hem estat molt participatius, ens hem fet conèixer, hem col·laborat, hem rigut, plorat, entristit, emocionat, enfadat, ens hem tancat a les aules, hem volgut omplir de valors i de lluita les parets que tanquen l'escola, crec què ens merexiem més, però l'administració no ho ha deixat gens fàcil, els "lliures pensadors" no interessen pel què es veu. A tot això sempre hem estat allà, no entenem de la dita " per educar un sol nen necessitem una tribu" si no la practiquem. No allargar-se massa, per dir allò què tots/es sabem , cadascú dins el seu prisma, circumstància i situació, es clar. Els què som emotius i de dit llarg i que ens agrada xerrar pel teclat, avui tenim la nostra per comunicar de com ens sentim; de fet ho veiem a les cares i potser no caldria dir-ho, però què coi! , aquesta estructura col·lectiva què ens han deixat muntar necessita lloança. Permetre'ns un regal de tant en tant dient què ho fem lo millor possible, i que ens agrada com ho feu. I sobretot, sobretot, què ho fem participant-hi tots/es i què els nostres fill/es què s'emancipen una mica més i que cerquen la seva pròpia independència , havent tingut aquesta experiència tant superlativa. En 9 anys no conec cap dels meus fills què no volgués anar aquell dia a l'escola, es tant gran sentir això, parla tant bé del mètode i de les persones. Si li pregunto a la meva filla o fill qui es aquell que va 3 o 4 cursos per sota o per sobre, se sap el nom de memòria, fins hi tot en algun cas coneix els pares, o els avis o amics. Es cert què a mi això mai m'havia passat , ni suposo què a la inmensa majoria. Un comiat se'ns presenta de moltes formes: tristor, alegria, indiferència. Pensaré millor en que és sort, felicitat i tristor. La sort d'haver pogut estar en el lloc adequat en el moment oportú, casualitat o causalitat ( a lliure albir), la felicitat el què representa haver viscut en la fabricació d'aquells marrecs què no aixecaven un pam de terra i s'estan fent grans i ara marxen a noves " aventures". La tristor per altra banda que comporta l'enyor, de la convivència tranquil·la d'aquestes parets tant ben apuntalades. així és el meu sentir i així el plasmo, sense la vergonya que la tendència hem porti a la cursileria. Gràcies AMICS per deixar espaiar l'ànim . Gràcies equip docent, per fer la feina lo millor què sabeu. Gràcies a les families abnegades, que han aportat el seu gra de sorra, i que han fet què aquest moviment circuli per d'altres escoles. Gracies AFA i totes les comissions per lluitar tot sovint amb molins de vent inabastables gràcies i un gran record per personatges tant entranyables com l'Isidor, Isi per tothom, a mestres que han passat i què algunes han deixat petjada i un grat record. Estic orgullós, i que no soni a tòpic, però mai havia fet tants amics i amigues ni mai m'he sentit tant estimat dins d'un grup, ni mai he estimat un grup , com tinc la sensació què avui em refermo en la Estima. Si us pengen unes llàgrimes deixeu què caiguin, deixem fer-nos les abraçades més sinceres , i sentim-nos feliços , tristos, contents o indiferents Un grat record de moltes peripècies i anecdotes passades . Un grat record al malaguanyat Pep Sivilla, com a impulsor i una grat record al grup actual. SOU MOLT GRANS què la lluita ens transporti al gran objectiu de saber què la felicitat potser no es tant abstracta. Pep M. Pare de la Mar i Bernat.
